23 d'abril de 2014, Sant Jordi.
Aquest Sant Jordi havia de ser
especial; m'havia llevat amb la idea de comprovar què hi havia de
cert en la llegenda que inspira la diada. Jo no he cregut mai en les
llegendes tret d'aquella que conta com un marrec va espantar els
soldats francesos de Napoleó, a cop de repic de timbal, enmig de les
agulles pètries de Montserrat al Bruc, fa tot just uns dos-cents
anys. Una cadena de situacions molt especials m'havien dut a
preparar-me per viure aquest vint-i-tres d'abril des d'una posició
completament diferent, i ho aprofitaria.
Heus ací que de bon matí vaig agafar la meva llança
i, acompanyat de la princesa, ens arribarem a Barcelona on
retrobaríem els reis. M'havien dit que potser toparíem amb el drac,
un animal ferotge del qual es sospitava que aleshores rondava la
reina i amenaçava a menjar-se-la. I no m'agradava la idea, gens ni
mica. Sortosament, en arribar a l'estança on senyorejaven els
monarques, constatàrem que el drac era menys malvat del que pensàvem
i que no es cruspiria sa graciosa majestat. Més tranquils,
continuàrem el camí.
En uns minuts la princesa i jo
arribàvem al campament aixecat per Espai Literari al barri de
Gràcia, on rellevaria al cavaller encarregat de guardar la plaça
fins aleshores. Hi vaig plantar la llança pendent del drac mentre
garlàvem amb els mercaders Aureli i Imma, i saludàvem els vilatans
que s'aturaven a la parada. Ni un senyal del drac. Potser havia
preferit fer de les seves per la plana del Vallès.
A la tarda, mentre la princesa se'n
tornava al costat dels reis, jo em vaig penjar el farcell a
l'espatlla i vaig fer via a Sabadell. Em reuniria amb altres
cavallers a la plaça del Mercat Central, on plantaríem les nostres
llances i vigilaríem l'arribada del drac. Alguns d'ells també
havien voltat altres terres i enlloc havien trobat cap rastre del
monstre.
Quan el sol havia allargat les ombres,
la plaça es va animar i una fantàstica gentada anà omplint les
parades que diferents mercaders havien establert al voltant del
mercat. Feia goig veure aquell formiguer i observar les expressions
d'alegria en tants rostres relaxats, tot i les cues que
indefectiblement havien de fer per aconseguir algun dels preuats
tresors posats a la venda.
Aviat curiosos, coneguts, amics i
família s'acostaren on els cavallers ens manteníem a l'aguait.
Moltes salutacions cordials, converses amables, rialles divertides,
algunes dedicatòries escrites de tot cor, però ni rastre del drac.
M'havia equivocat de població? Cap missatger esmentava res d'un
animal ferotge a altres indrets del Principat. Seria la demostració
que esmicolava la llegenda?
En caure la nit el drac no havia
aparegut i, com que segurament ja no el veuria, vaig bescanviar la
llança per una rosa vellutada, i vaig enfilar el camí a casa.
M'esperaven la princesa, la petita princesa i el petit cavaller amb
un plat de pa amb tomàquet per a sopar -ara no recordo si la
llegenda esmenta el pa amb tomàquet-, i refer les forces.
M'havia quedat ben clar que ja no em
puc creure més aquesta llegenda. Havia estat amb els reis, passejat
amb la princesa, reunit amb comerciants, conversat amb un munt de
vilatans, i ajuntat amb altres cavallers, tots amb les llances apunt
pendents de si caçàvem el drac. I res de res, era obvi que la seva
existència era impensable i absurda, com totes les llegendes.
Vaig endreçar la capa a l'armari on
guardo les altres llances de recanvi, i em vaig ficar al llit. Potser
d'aquí a un any em tornen els dubtes al voltant del drac i la rosa,
i em torno a abocar en l'aventura de buscar-lo. L'experiència s'ho
val i la llegenda, també. Vet aquí un gat, vet aquí un gos...
