Vet aquí un gat, vet aquí un gos i
resulta que aquella història que vaig publicar per Sant Jordi no s’ha fos! Pretenia oblidar-me del
drac fins el proper abril, i ara resulta que el molt punyeter no ens
havia arribat a deixar!
Fa unes setmanes va arribar un missatge
de la cort reial que, pam més pam menys, venia a alertar que el drac
havia reaparegut a palau i rondava de nou la reina. Com podia ser? Si
jo mateix el vaig estar buscant per diversos indrets, fins i tot
havia preguntat a comerciants, vilatans i cavallers, però ningú l’havia
vist! Això que és un animal gros (sobretot quan obre les ales),
lleig (impossible que ningú no l’hagués assenyalat), cridaner
(tanta escata verdosa i marronosa esquitxa contínuament espurnes de
llum), i pudent (l’alè olora que tomba d’esquenes, especialment
després de vomitar foc). Bé, tot plegat és un suposar, perquè a hores d’ara
totes les referències al drac són als contes i no hi ha cap testimoni que
en doni fe.
No quedava altre remei que anar a
palau. Vaig recollir de l’armari la capa i una llança. En qüestió
de minuts la princesa, les altres princeses. els altres cavallers i jo ens reuníem amb els monarques. Eren a la seva cambra, la
cambra reial, on la reina descansava amb un posat lànguid però
vital alhora. Quedava ben clar: el drac s’havia encapritxat de la
reina. De Sant Jordi ençà devia restar amagat, sense deixar-se descobrir, fins a trobar
l’instant propici per a llançar per sorpresa una bafarada fètida
i apropiar-se d’una nova presa. I ningú se n’havia adonat!
Acompanyat de la princesa vaig visitar
la biblioteca reial on fullejàrem les mil històries sobre dracs que
s’han escrit, i rellegírem el capítol sencer “Entenent la
psicologia del drac”, del “Manual del bon cavaller entestat en
vèncer el drac inoportú” –gairebé me’l sabia de memòria–,
però no trobàvem el desllorigador: on s’havia ficat, l’animal?
com s’ho havia fet? Potser si parlàvem de nou amb els reis...
Reunits en consell familiar, escoltarem
la reina amb deteniment. Va xiuxiuejar unes paraules, poques però
suficients, clares i directes, tristoies però plenes de fermesa, en
un to plàcid a penes torbat. Entès i comprès sense dubtes!
A continuació vaig desar la llança
amb la capa perquè no em faria falta, i tampoc reprendria la
persecució del drac perquè no enxamparíem aquell ferotge animal
gros i pudent. No calia. Sempre l'havia rondat sense deixar-se
veure, completament invisible. De fet, havia estat allà i a molts
altres indrets a la vegada, escampant la seva bafarada verinosa que
mica a mica es menjava les víctimes. I el més dolorós era que no
hi podíem fer res!
Ep! Qui diu que no? I tant que sí! El
consell familiar va concloure que lluitar no significava vèncer el
drac, sinó no permetre-li gaudir de la victòria. Li amargaríem
fins a convertir-la en una missió difícil, feixuga i ingrata.
Nosaltres i no pas ell assaboriríem el temps futur, no hi tenia
dret. Convertiríem cada hora en un dia, cada setmana en un any, i en
comptes de sumar aniversaris acumularíem estones de vida, de bona
companyia, de feliç convivència, i ens regalaríem allò que el
drac mai tindria.
I així faríem abans d’ahir, ahir,
avui, demà... Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte
encara no ha acabat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada